Sant Jordi. Carta als Jordis.

Carta oberta als “Jordis”. És un conte.

LA LLEGENDA DE SANT JORDI (revisada)

Un poble, un drac, un rei, una princesa, una rosa i… Sant Jordi. Però Potser les coses no van anar exactament com ens pensem. Perquè:

Per començar  de Jordis no n’hi havia un, sinó dos, i era a ells a qui el drac havia caçat.

El rei era l’amo del drac, i l’atiava contra el poble quan, al seu parer, aquest no feia bondat.

El rei tampoc no tenia cap filla (al menys no tenia cap que fos digna de ser anomenada princesa!)

La veritable princesa del poble es deia Llibertat. Era molt bonica, i el poble creia en ella per damunt de tot.

Era per això que el rei estava tant enfadat, i no parava d’enviar-los el drac, que capturava més i més gent.

El poble se sentia una mica aclaparat. L’odi del rei creixia i creixia, i la bèstia era enorme, treia foc pels queixals i semblava  invencible. La gente, en canvi, no tenien cap arma; ni en volien, perquè volien viure en pau.

I això és el que van fer. Viure en pau. Cada matí anaven tranquil·lament a la feina, o a estudiar. I després es dedicaven al que els venia de gust. Es va posar de moda cultivar roses, perquè les roses els feien pensar en la vida que volien, lliure de dracs. Se les regalaven els uns als altres, n’omplien les cases, i sempre en duien alguna al damunt. Les noies en duien als cabells, els senyors al trau, i les àvies a la bossa d’anar a comprar. Un vespre a la setmana, anaven tots junts fins a les portes del palau i hi deixaven les roses, per exigir al rei l’alliberament dels hostatges, i per recordar-li quina era la seva veritable lleialtat. La resta de dies, però, se n’anaven a casa i, envoltats de roses vermelles, es posaven a feinejar, a conversar, o a llegar. Perquè llegar els agradava molt. Llegien llibres de tota mena: dels que fan riure, dels que fan plorar, dels que emocionen, dels que fan somiar i també dels que fan pensar… I quan una historia els agradava molt corrien a explicar-la als amics. I així, els llibres, les històries, els van ensenyar moltes coses i es van convertir en el seu espai d’alegria i llibertat. Com un bosc de Sherwood on ni el rei ni el drac podien entrar.

Un us puc explicar el final de la historia perquè, aquesta historia, encara no s’ha acabat. El rei encara està ple d’odi, i els dos Jordis (i molta més gent) encara són a la cova del drac.

Però jo crec que acabarà bé. Perquè les roses i els llibres van fer desaparèixer la por de la gente i, com tothom sap, els dracs s’alimenten de por. Sense ella s’esllangueixen, perden força i poder. Quan l’encanteri s’esvaeix, la carrossa torna a ser carbassa, els elegants corsers tornen a ser ratolins, els reis uns homenets ridículs, i els dracs, els cucs miserables que han estat sempre en realitat.

Recordeu: els dracs s’alimenten de por. I els reis també.

Feliç Sant Jordi, poble!
Maribel